Llenties, ceba i xoriço.

Primer dia que em poso a escriure tot dinant, no ho havia fet fins ara i no sé què en sortirà. Entre cullerada i cullerada de les llenties aquestes de pot, mal dissimulades amb una mica de ceba i uns taquets de xoriço, teclejo sense saber ben bé què cony vull dir. M'he posat a escriure perquè tinc ganes de parlar i no tinc amb qui. Vull vomitar una pila de coses per treure-me-les de dins i veure si així em purifico una mica i puc sortir al carrer com nou. Porto massa temps entre laments i ja toca donar un tomb a la meva vida. A veure si en sóc capaç. Algú ve i em dóna un cop de mà?? Acabo d'estar més d'una hora parlant per telèfon, qui em conegui sabrà que això no és gens habitual en mi. Senyal que no era mentida això de que tinc ganes de parlar. Se m'ha fet tard i ara hauré d'anar amb un coet al cul per poder fer tot el que he de fer abans que tanquin. Volia que el post d'avui fos el pare de tots els posts, però sembla que s'ha quedat en res. Un altre dia intentaré millorar. Més ben dit, un altre dia ho milloraré. Si es tracta de fer-se el xulo jo puc ser-ho més que ningú si m'ho proposo.

Bona tarda.

Sol al sol.

He dinat, m'he rentat les dents, m'he vestit d'estiu i me'n vaig al Bonaval a prendre el sol. ...tot sol. Aquest matí he vist "Things i never told you" d'Isabel Coixet, quina gran peli. Mola allò de les pregàries desateses, i allò del Capuccino Commotion, i les casualitats, i les abraçades...

Giragonces.

Gairebé dos mesos he estat sense actualitzar això. I jo volia que fos algo diari, o tant diari com fos possible. Estem ja a mitjans de juny i ja he acabat les classes. Ara toca fer recopilació d'apunts varis, acabar algún treball per entregar abans de l'examen, estudiar tant com sigui capaç, fer els exàmens i tornar cap a casa. Cap a CASA en majúscules. Cap a la vila de Martorell. Cap a la mateixa vila de Martorell que tant poques ganes tinc de veure. Per mi com si s'enfonsa sota les aigües del Llobregat per no sortir-ne mai més. Davant meu tinc dues fotos del Pont del Diable i una foto de la Facultat d'Història de Compostela l'any 1909. No sé quina de les dues em fa més gràcia i quina me'n fa menys. No tinc ganes de tornar però alhora em moro de ganes de fotre el camp d'aquí. Això ja s'ha podrit. Acabo de ferr-ne 31 i les coses segueixen igual de grisfoscgairebénegre que sempre. L'altre dia un bon amic em va dir que ja en tenia trenta i "pico", bona forma de dir-ho. Una bona amiga em diu que l'edat no és cosa d'anys sinó d'actitut. Una altra bona amiga segueix no agafant-me el telèfon quan la truco, ella sabrà. Segueixo perdent els matins entre apatia i desidia. Segueixo perdent les tardes entre laments i enyorança. Segueixo perdent les nits entre alcohol i nostàlgia. En poc més d'un mes seré a casa. En poc més d'un mes tornarà la vida de sempre, la meravellosa i fantàstica vida de sempre. Tu al bus turístic o servint copes, tu treballant a un diari, tu fent pràctiques a Tv3, tu perduda i bojament enamorada del mateix capullo de sempre, tu a la cuina fent de jefe, tu sent el jefe i arreglant la casa mica en mica, tu no fotent res més que anar a la platja perquè t'ho has guanyat sobradament... i jo fent el gilipolles com sempre. Necessito fer algo amb la meva vida, però algo amb una mica de sentit. Necessito trobar el meu lloc al món i si fa falta me n'aniré a Alaska amb un fusell i una cantimplora. Vull canviar el verb buscar pel verb trobar, vull canviar el verb desitjar pel verb tenir, vull canviar el verb lamentar pel verb gaudir... Crec que tinc un problema greu, un problema que fa anys que m'acompanya, un problema al que no sé posar solució. Sóc un desastre.