dilluns, 15 de juny de 2009

Llenties, ceba i xoriço.


Primer dia que em poso a escriure tot dinant, no ho havia fet fins ara i no sé què en sortirà. Entre cullerada i cullerada de les llenties aquestes de pot, mal dissimulades amb una mica de ceba i uns taquets de xoriço, teclejo sense saber ben bé què cony vull dir. M'he posat a escriure perquè tinc ganes de parlar i no tinc amb qui. Vull vomitar una pila de coses per treure-me-les de dins i veure si així em purifico una mica i puc sortir al carrer com nou. Porto massa temps entre laments i ja toca donar un tomb a la meva vida. A veure si en sóc capaç. Algú ve i em dóna un cop de mà?? Acabo d'estar més d'una hora parlant per telèfon, qui em conegui sabrà que això no és gens habitual en mi. Senyal que no era mentida això de que tinc ganes de parlar. Se m'ha fet tard i ara hauré d'anar amb un coet al cul per poder fer tot el que he de fer abans que tanquin. Volia que el post d'avui fos el pare de tots els posts, però sembla que s'ha quedat en res. Un altre dia intentaré millorar. Més ben dit, un altre dia ho milloraré. Si es tracta de fer-se el xulo jo puc ser-ho més que ningú si m'ho proposo.

Bona tarda.

dissabte, 13 de juny de 2009

Sol al sol.


He dinat, m'he rentat les dents, m'he vestit d'estiu i me'n vaig al Bonaval a prendre el sol. ...tot sol. Aquest matí he vist "Things i never told you" d'Isabel Coixet, quina gran peli. Mola allò de les pregàries desateses, i allò del Capuccino Commotion, i les casualitats, i les abraçades...

divendres, 12 de juny de 2009

Giragonces.


Gairebé dos mesos he estat sense actualitzar això. I jo volia que fos algo diari, o tant diari com fos possible. Estem ja a mitjans de juny i ja he acabat les classes. Ara toca fer recopilació d'apunts varis, acabar algún treball per entregar abans de l'examen, estudiar tant com sigui capaç, fer els exàmens i tornar cap a casa. Cap a CASA en majúscules. Cap a la vila de Martorell. Cap a la mateixa vila de Martorell que tant poques ganes tinc de veure. Per mi com si s'enfonsa sota les aigües del Llobregat per no sortir-ne mai més. Davant meu tinc dues fotos del Pont del Diable i una foto de la Facultat d'Història de Compostela l'any 1909. No sé quina de les dues em fa més gràcia i quina me'n fa menys. No tinc ganes de tornar però alhora em moro de ganes de fotre el camp d'aquí. Això ja s'ha podrit. Acabo de ferr-ne 31 i les coses segueixen igual de grisfoscgairebénegre que sempre. L'altre dia un bon amic em va dir que ja en tenia trenta i "pico", bona forma de dir-ho. Una bona amiga em diu que l'edat no és cosa d'anys sinó d'actitut. Una altra bona amiga segueix no agafant-me el telèfon quan la truco, ella sabrà. Segueixo perdent els matins entre apatia i desidia. Segueixo perdent les tardes entre laments i enyorança. Segueixo perdent les nits entre alcohol i nostàlgia. En poc més d'un mes seré a casa. En poc més d'un mes tornarà la vida de sempre, la meravellosa i fantàstica vida de sempre. Tu al bus turístic o servint copes, tu treballant a un diari, tu fent pràctiques a Tv3, tu perduda i bojament enamorada del mateix capullo de sempre, tu a la cuina fent de jefe, tu sent el jefe i arreglant la casa mica en mica, tu no fotent res més que anar a la platja perquè t'ho has guanyat sobradament... i jo fent el gilipolles com sempre. Necessito fer algo amb la meva vida, però algo amb una mica de sentit. Necessito trobar el meu lloc al món i si fa falta me n'aniré a Alaska amb un fusell i una cantimplora. Vull canviar el verb buscar pel verb trobar, vull canviar el verb desitjar pel verb tenir, vull canviar el verb lamentar pel verb gaudir... Crec que tinc un problema greu, un problema que fa anys que m'acompanya, un problema al que no sé posar solució. Sóc un desastre.

dijous, 16 d’abril de 2009

Mentides.



Mentir és posar-se una tirita a una ferida que no para de sagnar.

Dir la veritat és furgar a la mateixa ferida.

Solució?

diumenge, 29 de març de 2009

De sol, sorra i aigua.

Ja fa dies vam decidir anar a la platja. S'havia d'aprofitar el sol que començava a fer després de més d'un mes plovent. Faltaven pocs dies per reprendre les classes i havíem de fer algo. La tria de possibilitats va ser llarga, però el senyor Google Earth ens va ajudar una mica i vam acabar decidint anar a Corrubedo. Ens llevem relativament d'hora un dimecres de febrer i anem cap a la Península do Barbanza al sud de la qual es troba el poble de Corrubedo i la seva famosa platja. Un cop allà deixem el cotxe al pàrquing i ens fotem a caminar cap a la platja, però per sorpresa nostra tot el que ens trobem és una gran duna de sorra que ens barra el camí cap al mar i un cartellet que ens informa que tot allò no es pot trepitjar perque hi ha tot un ecosistema protegit de fauna i flora i tal. Profanem una mica el terreny i mitja volta, cap al cotxe un altre cop i a seguir buscant com arribar a una platja que sabem està a poc més de cent metres de nosaltres, a l'altra banda del mur de sorra. Poble de Corrubedo, senyora antipàtica o amb pocs coneixements de geografia local, carrers estrets amb curiosos semàfors i, per fi, la platja. Se'ns obre al davant una vista gairebé paradisíaca, tot és sol, sorra, aigua i soledat. Ens fotem el bocata que ja fa estona que està de més i a caminar s'ha dit, a veure si arribem a les roques aquelles del fons. Collons!!! Mira que estan lluny les pedres aquestes!!! Però hi acabem arribant. Entremig una llarga travessia per la sorra, un riu que ens toca creuar mullant-nos fins els genolls, alguna foto entre musclos i gavines i un esgotament que no ens impedeix d'arribar-hi. Però ara toca tornar. Un altre cop la sorra i el riu, passem olímpicament dels musclos i les gavines i arribem al cotxe. Netejada de peus, uns glopets d'aigua i cap a Compostela que falta gent.