L'Home dels Nassos.

31 de desembre diuen que és el dia que l'Home dels Nassos tria per sortir al carrer a passejar per veure si la quitxalla és capaç de trobar-lo. Segons la tradició aquest home té tans nassos com dies té l'any. Ja fa bastants anys em llevava pensant "aquest any segur que el trobo, ja va sent hora". Actualment, tot i saber la veritat sobre aquest personatge, segueixo buscant-lo. Segueixo volent trobar-me'l i preguntar-li el motiu de que sigui tant esquerp amb les nenes i els nens que el busquem amb tota la il·lusió del món. Li diria que si es fes una mica més accessible a la gent segur que la felicitat ho inundaria tot i tothom sortiria al carrer cada matí amb un somriure d'orella a orella i no hi hauria tanta cara de gos al tren, al metro, al bus, a la feina, a l'oficina de l'INEM, a la facultat, a l'ambulatori, al bar, a l'estanc, a la fruiteria o als obligats dinars familiars. Li diria que parlant s'entén la gent, que si té algun problema o està capficat amb alguna cosa només ha de trucar algun amic per parlar-ne una mica tot fent un cafè i un "piti" (sense "piti" també val). Per acabar li diria que "eu quero ser gaiteiro!!", ...i qui em vulgui entendre que m'entengui.

Bona entrada d'any a tothom!!!

Espiral.

Entre ahir i avuí m'he adonat d'una cosa. Els períodes d'excés de reflexió (altres en diuen "bajona") es van apropant l'un a l'altre. El que abans eren uns dies moix entre la segona i la tercera setmana de juny ara s'ha convertit en el mateix però afegint-hi uns altres dies a mitjan desembre. Serà això de fer balanç cada cop que comença un període nou a les nostres vides? La gent es proposa deixar de fumar, anar al gimnàs on es van apuntar l'any anterior, demanar perdó a la gent estimada, donar les gràcies per moltes coses, estudiar en sèrio,... Jo, en canvi els dedico a pensar en tot el que no he fet des de l'últim balanç, en si aquest temps passat ha valgut la pena i coses així. Provablement pensar en aquestes coses sigui el motiu per sentir-me així. Sort tinc que ja fa anys que em conec i que sé que en cosa de dies ja ho hauré oblidat. Llavors tocarà esperar que arribi juny un altre cop.

Bona tarda.

Acabo de veure "Into the Wild" de Sean Penn i em quedo amb una frase.

La felicidad sólo es real cuando se comparte.

Apagant focs.

La pluja no atura res. La vida segueix igual plogui o no. Els bars, les botigues, les classes, les manifestacions, els "perroflautas"... Pensant en quin és el millor "souvenir" de Santiago que es pot portar als amics i la família vaig arribar a la conclusió que el paraigua és el què millor defineix aquesta ciutat. A totes les botigues en venen, els hippies de les paradetes en venen, tothom surt de casa amb un paraigua sota el braç faci el dia que faci, no hi ha local sense paraigüer i, fins i tot, hi ha gent que va amb el paraigua obert encara que no plogui. Potser he usat massa la paraula paraigua en aquest post. Ja ho sé, no és cap error. El que passa és que el paraigua és l'acompanyant de luxe de qualsevol història santiaguera.

Bona tarda.

Jo preferia les del conillet de Playboy.

Avuí tenia pensat no penjar res, l'últim post em va deixar una mica més cap allà que cap aquí. És el que té pensar massa i no fer res. Però llegint el text d'una companya m'ha vingut la inspiració. He recordat aquelles nits, més aviat poques, de nit, alcohol i droges. He recordat aquelles nits al Dsigual, a Florida 135, a La Festa o, fins i tot, a Chic Molins. He recordat els infinits viatges cap al cotxe de l'un o de l'altre o cap al diferents lavabos per fotre'ns unes ralles. He recordat les Mitsubishis, les Nike, les Barça o les meves preferides, les Playboy, tot i que crec que totes eren igual de bones (o dolentes, segons com es vulgui veure). He recordat les ampolles d'àigua, les cocacoles o els cubates beguts per no deshidratar-me. He recordat totes les abraçades i petons donats a desconeguts totals (també alguna desconeguda encara que més aviat poques) dient-los que eren gent de puta mare. He recordat acabar d'after o al menjador d'un desconegut amb la taula plena de coca i amb la música al tope. He recordat els matins al Local, a Can Cases o al "trendelavado" per fer baixar la cosa. He recordat el suplici de ser al llit fent veure que dormia per no estranyar la mama si em llevava un quart d'hora després d'haver-me fotut a dormir. He recordat els baixons posteriors i les depresions dels dies següents. He recordat totes aquelles frases del tipus: -no ho tornaré a fer-, -aquesta és la última-, -una més i prou-, -d'aquest finde no passa-, etc. I lo més fotut de tot això és que ho he recordat amb un carinyo i una nostàlgia brutals, m'he sorprès a mi mateix amb un somriure a la cara d'orella a orella, m'he imaginat tornant-ho a fer i fins i tot desitjant-ho. Però no serviria per res, només seria un intentar retrassar les coses, un deixar les coses per un demà que potser no arriba, un apagar un sorollet fent tot el soroll del món, un fer-se un tall amb un ganivet de cuina per evitar rascar-se un granet... Pel què es veu la vida no acostuma a ser el què molts voldriem i per això cadascú tria una forma d'evadir-se d'ella. De jove vaig optar per la lectura, després van ser cert tipus de jocs que no diré aquí perque no em titllin de "freak", posteriorment van venir les discoteques a seques i la marxa en general, una mica més tard les discoteques i les drogues en general, i vaig pensar que amb la falera per l'exercici físic i la muntanya ho arreglaria tot, però ni així. Actualment em trobo enganyant la meva ment a base de canyes i tapes vàries. Demà què serà?

Bona tarda de dijous.

Perquè?

Hi ha dies que et lleves, o te'n vas al llit, desitjant ser una altra persona.

...o com a mínim ser un altre tipus de persona.

Perquè em costa tant dir certes coses? Si quan ets tot sol i hi penses sembla que sigui el més fàcil del món.

Hi ha gent que per molt que vulgui no canviarà mai.

Bona tarda.