Llenties, ceba i xoriço.

Primer dia que em poso a escriure tot dinant, no ho havia fet fins ara i no sé què en sortirà. Entre cullerada i cullerada de les llenties aquestes de pot, mal dissimulades amb una mica de ceba i uns taquets de xoriço, teclejo sense saber ben bé què cony vull dir. M'he posat a escriure perquè tinc ganes de parlar i no tinc amb qui. Vull vomitar una pila de coses per treure-me-les de dins i veure si així em purifico una mica i puc sortir al carrer com nou. Porto massa temps entre laments i ja toca donar un tomb a la meva vida. A veure si en sóc capaç. Algú ve i em dóna un cop de mà?? Acabo d'estar més d'una hora parlant per telèfon, qui em conegui sabrà que això no és gens habitual en mi. Senyal que no era mentida això de que tinc ganes de parlar. Se m'ha fet tard i ara hauré d'anar amb un coet al cul per poder fer tot el que he de fer abans que tanquin. Volia que el post d'avui fos el pare de tots els posts, però sembla que s'ha quedat en res. Un altre dia intentaré millorar. Més ben dit, un altre dia ho milloraré. Si es tracta de fer-se el xulo jo puc ser-ho més que ningú si m'ho proposo.

Bona tarda.

Sol al sol.

He dinat, m'he rentat les dents, m'he vestit d'estiu i me'n vaig al Bonaval a prendre el sol. ...tot sol. Aquest matí he vist "Things i never told you" d'Isabel Coixet, quina gran peli. Mola allò de les pregàries desateses, i allò del Capuccino Commotion, i les casualitats, i les abraçades...

Giragonces.

Gairebé dos mesos he estat sense actualitzar això. I jo volia que fos algo diari, o tant diari com fos possible. Estem ja a mitjans de juny i ja he acabat les classes. Ara toca fer recopilació d'apunts varis, acabar algún treball per entregar abans de l'examen, estudiar tant com sigui capaç, fer els exàmens i tornar cap a casa. Cap a CASA en majúscules. Cap a la vila de Martorell. Cap a la mateixa vila de Martorell que tant poques ganes tinc de veure. Per mi com si s'enfonsa sota les aigües del Llobregat per no sortir-ne mai més. Davant meu tinc dues fotos del Pont del Diable i una foto de la Facultat d'Història de Compostela l'any 1909. No sé quina de les dues em fa més gràcia i quina me'n fa menys. No tinc ganes de tornar però alhora em moro de ganes de fotre el camp d'aquí. Això ja s'ha podrit. Acabo de ferr-ne 31 i les coses segueixen igual de grisfoscgairebénegre que sempre. L'altre dia un bon amic em va dir que ja en tenia trenta i "pico", bona forma de dir-ho. Una bona amiga em diu que l'edat no és cosa d'anys sinó d'actitut. Una altra bona amiga segueix no agafant-me el telèfon quan la truco, ella sabrà. Segueixo perdent els matins entre apatia i desidia. Segueixo perdent les tardes entre laments i enyorança. Segueixo perdent les nits entre alcohol i nostàlgia. En poc més d'un mes seré a casa. En poc més d'un mes tornarà la vida de sempre, la meravellosa i fantàstica vida de sempre. Tu al bus turístic o servint copes, tu treballant a un diari, tu fent pràctiques a Tv3, tu perduda i bojament enamorada del mateix capullo de sempre, tu a la cuina fent de jefe, tu sent el jefe i arreglant la casa mica en mica, tu no fotent res més que anar a la platja perquè t'ho has guanyat sobradament... i jo fent el gilipolles com sempre. Necessito fer algo amb la meva vida, però algo amb una mica de sentit. Necessito trobar el meu lloc al món i si fa falta me n'aniré a Alaska amb un fusell i una cantimplora. Vull canviar el verb buscar pel verb trobar, vull canviar el verb desitjar pel verb tenir, vull canviar el verb lamentar pel verb gaudir... Crec que tinc un problema greu, un problema que fa anys que m'acompanya, un problema al que no sé posar solució. Sóc un desastre.

Mentides.

Mentir és posar-se una tirita a una ferida que no para de sagnar.

Dir la veritat és furgar a la mateixa ferida.

Solució?

De sol, sorra i aigua.

Ja fa dies vam decidir anar a la platja. S'havia d'aprofitar el sol que començava a fer després de més d'un mes plovent. Faltaven pocs dies per reprendre les classes i havíem de fer algo. La tria de possibilitats va ser llarga, però el senyor Google Earth ens va ajudar una mica i vam acabar decidint anar a Corrubedo. Ens llevem relativament d'hora un dimecres de febrer i anem cap a la Península do Barbanza al sud de la qual es troba el poble de Corrubedo i la seva famosa platja. Un cop allà deixem el cotxe al pàrquing i ens fotem a caminar cap a la platja, però per sorpresa nostra tot el que ens trobem és una gran duna de sorra que ens barra el camí cap al mar i un cartellet que ens informa que tot allò no es pot trepitjar perque hi ha tot un ecosistema protegit de fauna i flora i tal. Profanem una mica el terreny i mitja volta, cap al cotxe un altre cop i a seguir buscant com arribar a una platja que sabem està a poc més de cent metres de nosaltres, a l'altra banda del mur de sorra. Poble de Corrubedo, senyora antipàtica o amb pocs coneixements de geografia local, carrers estrets amb curiosos semàfors i, per fi, la platja. Se'ns obre al davant una vista gairebé paradisíaca, tot és sol, sorra, aigua i soledat. Ens fotem el bocata que ja fa estona que està de més i a caminar s'ha dit, a veure si arribem a les roques aquelles del fons. Collons!!! Mira que estan lluny les pedres aquestes!!! Però hi acabem arribant. Entremig una llarga travessia per la sorra, un riu que ens toca creuar mullant-nos fins els genolls, alguna foto entre musclos i gavines i un esgotament que no ens impedeix d'arribar-hi. Però ara toca tornar. Un altre cop la sorra i el riu, passem olímpicament dels musclos i les gavines i arribem al cotxe. Netejada de peus, uns glopets d'aigua i cap a Compostela que falta gent.

Apatia.

Hauria de posar-me a fer el treball d'arqueologia, hauria d'escombrar l'habitació, hauria de posar una rentadora per treure la sorra del banyador i la tovallola, hauria de fer-me el dinar, hauria d'afaitar-me que semblo un malalt (com diria el meu avi), hauria de mirar la presió dels pneumàtics no sigui que em mati un dia d'aquests...Mira que hi ha coses que hauria de fer!!!

Estic assegut a la taula "d'estudi", sota l'atenta mirada del Jesús, la Laura, un rastafari de pega i un George Orwell una mica vingut a menys, hauria de fer algo, però estic apàtic.

Bona tarda.

Indignació.

Ara resulta que Joan Saura reconeix que hi van haver errors en l'actuació policial d'ahir a Barcelona. Errors diu!!! Que demagog es pot arribar a ser!!! Volia escriure algo relacionat amb això però començo a tenir gana i prefereixo anar a fer-me el dinar. Amb aquest enllaç espero compensar-ho.

Bona tarda.

Travessia pel desert.

Tinc el teclat als morros i em forço a escriure algo, acabo de mirar el calendari i ja fa 39 dies que no actualitzo aquest "diari", però la paraula diari no implica una mica de compromís? 39 dies són masses per no haver dit res, potser és que no tenia res a dir, o potser és que de tantes coses a dir se m'ha fet un nus al conducte cerebral que porta les idees fins als músculs de les mans i no he pogut moure'ls per escriure, en fi, a saber! 39 dies són tota una travesía pel desert que em fan pensar en la Bíblia, però em fa vergonya no recordar a qui condueixen aquests 39+1 dies de desert, estic dubtant entre Moisès i Jesucrist, o potser van ser els dos? han passat moltes coses en aquests dies però no han passat totes les coses que jo volia, com sempre! realment les canviaria totes per un parell que jo em sé i que no diré aquí, qui em conegui una mica segur que sap per on vaig i qui no que s'ho imagini, escric sense punts i sense pauses, "a pel" com diu un bon amic que espero veure aviat, és dimecres però el cos em diu que és divendres, és el que té passar un Sant Josep fora de Catalunya, que et despistes i te'l fan festiu i l'empalmen amb un divendres i et foten una "mini setmana santa" a mitjans de març, en aquest temps d'inactivitat literària (sí és que se li pot dir literària) he anat a la platja, m'he banyat a l'Atlàntic a primers de març, he degustat formatges, he estat a A Coruña, m'he disfressat un parell de dies, m'he emborratxat un altre parell de dies (sí, només dos, què passa?) he caminat, he estat a Ourense, he corregut, he començat a estudiar gallec, m'han entrevistat per un bolg, he plorat, he vist pelis bones i dolentes, he estat a Xinzo i a Allariz, m'he sincerat, he dormit, m'he saltat molt poques classes, he intentat oblidar però no he estat capaç, m'he cosit algún estrip, he fet patates fregides per primer cop a la vida i no m'han quedat tant malament com esperava, he anat al Decathlon després d'uns mesos pensant-hi, he conegut un camí per anar amb cotxe del centre fins a casa sense donar tanta volta, i alguna coseta més que ara no recordo, com a resum de 39 dies no està mal, espero que el següent post tardi menys a arribar. Escoltant "Moving" de Macaco. Bona tarda.

Intentant tornar a la "normalitat".

Ja fa molts dies que no em dedico una mica al bloc. Realment no costa tant dedicar-li una estona per escriure quatre línies i penjar alguna que altra foto, no? Avuí m'he llevat i per la finestra hi entrava el sol més radiant que he vist des que estic aquí, i d'això ja fa 4 mesos i "pico". Estic a punt d'arribar a l'equador d'aquesta experiència tant maca, a dies, i tant desastrosa, altres dies. L'altre dia una de les poques lectores que tinc em demanava més fotos de les tapes que et serveixen per aquí als bars. Doncs això, aquí va una tapeta més. Macarrons "de puta mare" i l'etern pa amb formatge, a canvi de tres canyes, no està gens malament. Bar Agarimo, a la "Praza Cervantes". Tapa amb cada consumició entre les 19 i les 23 hores. Nosaltres en diem "el Blau" quan no recordem el nom, que és molt sovint. Quan canvien la il·luminació del local de llum blanca a llum blava vol dir que ja han tancat la cuina i no donen tapa.

Torna a ploure, ja m'estranyava a mi!!!
Bona tarda.

Plagi de mi mateix.

"Són les 12 de la nit, fa dies q no "postejo" res amb un mínim interès, estic de vacances, tinc calor, m'agobio pensant en lo de Santiago, el pis, el lloguer, els/les companys/es, la beca, arribar a final de mes, m'he llegit tres llibres en dos dies i cap d'ells té res a veure amb la carrera, no sé quina foto triar, en tinc mil i cap d'elles reflexa com em sento, em vas dir q em trucaries akest finde i ja estem gairebé a dimecres, pensant-hi fredament tb podria haver trucat jo, jo marxo a Santiago, tu te'n vas a Varsòvia, encara no t'he dit el q penso, el q sento, ni crec q t'ho arribi a dir, total, ja t'ho vaig dir fa temps i em vas dir q hi havia el Xavi pel mig, maleït Xavi!!! sempre el Xavi, àlies "ara vinc ara vaig", "ara hi sóc ara no hi sóc", com en Houdini, en fi, diria q ara el Xavi no hi és, xo sempre és a temps de fer una aparició estelar, aniré al llit i començaré el quart llibre en tres dies, potser així hi penso menys, a qui intento enganyar?? serà q no em conec ja, q ja vaig tenint una edat, ara volia posar "en fi" i resulta q ja ho he posat fa 3 línies, vull una autocaravana per anar a St. Petersbourg o a Moscou o a Shangai o a Montserrat o allà on pugui aconseguir estar trankil, i fer-me un got de llet ámb nesqüik al matí mirant un paisatge desconegut, un paisatge nou cada matí, vull començar a escriure i no parar, vull ser capaç de començar un curs prenent-me'l en sèrio, vull independitzar-me i sobreviure, vull guanyar-me la vida d'alguna forma q m'agradi, no sé què m'agrada per guanyar-me la vida, vull aprendre a cuinar, xo a cuinar bé, vull mirar-li l'oli al cotxe, i rentar-lo tb, vull seure en una terrassa una nit d'estiu fumant-me un porro mirant els estels escoltant a Vivaldi a Wagner a Bethoven a "The Pixies" a Jaques Brel a Antònia Font o a qui sigui q ompli una mica els silencis, vull passar de les tres a les quatre boles fent malabars, vull pujar un 6b de primer, vull fer tot això i mil coses més, i vull fer-ho tenint-te al costat, ...es tant demanar???"

Això ho vaig penjar al Flog fa uns mesos. M'ha vingut de gust penjar-ho aquí. És perfectament vàlid pel dia d'avuí tot i que amb algun petit retoc.

Bona tarda.

Segueixo pentinant.

Encara estic avorrit. He seguit amb el "Youtube" i he trobat això. Per qui no ho conegui que faci tot el possible per veure la peli, es titula "Los Lunes al Sol", de Fernando León de Aranoa, i transcorre tota aquí al costat mateix, entre Vigo i Cangas.

Bona tarda novament.

Qui no té res a fer el gat pentina.

Dijous per la tarda, tothom a classe o estudiant, al carrer hi plou i hi fa vent, i jo mato el temps a casa amb l'ordinador. Quan tens alguna cosa al cap que consideres important no t'hi queda espai per res més, i això és el què em passa a mi. Voldria llegir, voldria estudiar, voldria escriure, però només penso en una cosa. M'està matant!! A l'ordinador hi sona la llista de reproducció titulada "Guitar Hero". Sí gent, heu llegit bé, Guitar Hero!!! I entre cançó i cançó, quan ha sonat "Highway Star" dels "Deep Purple", he començat a buscar videos d'un dels millors "solos" de guitarra que he sentit mai, tot i que segur que els qui toqueu aquest instrument en sabreu un munt de més macos i complicats. A mi m'encantaria tocar la guitarra ja fa anys, però mai m'hi he posat, com en tantes altres coses. Us deixo amb imatges del "solo" i de la cançó sencera. Un clàssic del rock!!!

Bona tarda.

Històries.

"Big Fish" ...o de com explicar una història senzilla d'una forma ben complicada. Crec que aquesta frase defineix a la perfecció el que s'amaga darrera d'aquesta obra mestra del genial, alhora que sorprenent, director de cine Tim Burton.

Un home amb una vida ben normal, una vida igual de trista que la de la majoria de persones que ens ha tocat viure en aquesta societat actual, una vida en la que cada moment d'alegria va acompanyat de tres o quatre o cinc moments de decepció. Aquest home decideix transformar el seu passat en una faula màgica que no acaba fins que el seu fill decideix entrar a formar part de la mateixa explicant-li al pare com s'acaba el conte.

L'he vist en diverses ocasions i sempre m'ha provocat la mateixa barreja de tristor i optimisme que la primera vegada i les llàgrimes sempre han acabat fent acte de presència tot i els meus intents de no deixar-les sortir. Ara mateix em canviava per l'Edward Bloom. Ara mateix firmava tenir un final com el seu. Ara mateix tancava els ulls desitjant obrir-los dins el riu transformat en peix. Qui no l'hagi vist ja està tardant a fer-ho, dubto que algú acabi decebut.

Bona nit.

Esquerdes.

M'agradaria dir que m'he llevat amb els ànims millor que ahir, però seria mentida. Ara, això sí, avuí aniré a classe.

Bon dia.

Furgant a la llaga.

Hi ha dies que no fas altra cosa que pensar. I fa temps vaig llegir, no sé on, algo així com ara "pensar pot resultar perillós". Habitualment aquests dies de reflexió me'ls passo llegint o escoltant música o veient pelis o combinant qualsevol de les tres opcions, i avuí no ha estat una excepció. Bé, realment sí que hi ha hagut alguna diferència, avuí m'he despertat a mig camí entre la borratxera i la ressaca, i això és un afegitó que no et fa tenir gaires ànims de fer res productiu. Per sort no tenia tabac i, com que tenia molta mandra, no n'he volgut anar a comprar. Gràcies a això no m'he passat el dia fumant porros com un idiota, ja hauria estat "el acabose". Llegir no he llegit gaire cosa, però he vist una peli que feia temps que havia de veure, "Me & you & everyone we know", i m'ha agradat força, no sé si per bona o per arribar al moment just. M'ha fet pensar en Amelie i en Magnolia. La resta del dia me l'he passat del llit a l'ordinador i de l'ordinador al llit, i tot regat amb la música d'un altre grup que m'han descobert recentment, Vetusta Morla, uns veritables cracks dins l'estil de música que jo etiqueto com a "música para petaos". Us deixo amb la que per mi és la seva millor cançó, Copenhage.

Bona nit.

Un altre cop.

Ja torno a passejar per Santiago. Quan estigui més despert que ara potser reprendré el meu ciberdiari, mentrestant tant sols em queda dormir.

Bon dia.

Yoplait, Danone, Clesa ...o el que sigui.

Porto uns quants dies una mica monotemàtic. Analitzant-ho fredament diria que porto una pila d'anys monotemàtic. Al cap i a la fi no es redueix tot a una sola cosa? Doncs això. Cadascú sabrà a què es redueix la seva vida i els seus anhels. Els meus tant sols es redueixen a tenir algú al meu costat amb qui compartir aquest munt de decepcions i obstacles que és la vida, algú amb qui parlar sense necessitat de dir-nos res, algú que no vulgui res més que viure al meu costat, algú que... -Bé, ja callo, no vull donar la tabarra a tots aquells que amb més o menys sort ja ho teniu, o us penseu que ho teniu, o us conformeu amb el que teniu, i doneu lliçons de com s'ha de fer o dieu que tampoc és res digne de destacar i que a la vida hi ha més coses.- Jo seguiré obrint yogurts a veure què em trobo sota la tapa. Amb una mica de sort algun dia no hi dirà "Siga buscando".

----------2oo9----------

Acabem d'estrenar any. 2oo9 tot just s'ha deixat veure i ja es pot aventurar per on anirà.

Serà l'any d'Obama? Serà l'any del Finançament i l'Estatut? Serà l'any del triplet del Barça? Serà l'any de la Pau a l'Orient Mitjà? Serà l'any de la sort? Serà l'any del porc o de la rata? Serà l'any que decidiré definitivament deixar la carrera a mitges? Serà l'any que em decidiré a no tornar a casa i anar-me'n a fer el hippye pels móns de Déu? Serà l'any de fer el mateix de sempre i quedar-me a casa queixant-me de tot sense fer res?

Quanta pregunta, no? M'agradaria tenir la resposta, com a mínim, a les tres últimes. Les altres realment m'importen ben poc, més aviat res. Al cap i a la fi no som tots una mica bastant egoïstes? Jo crec que sí, sempre me n'he considerat una mica. Hi ha qui no ho vol acceptar però ho és com els demés, amb l'afegitó de la hipocresia de dir que no ho és. Si et claves una agulla no és a tu mateix a qui li surt la sang? Doncs això. Quan estimem algú busquem el séu benestar o busquem la nostra pròpia satisfacció al saber que tenim algú al costat?

Fa una mica ja ho he escrit però ara hi torno. No em feu gaire cas. Només tenia ganes d'escriure algo per estrenar el 2oo9 al blog i com que no tenia un tema gaire interessant o novedós m'he decidit per omplir això de preguntes i de tòpics recorrents. Espero sentir-me més inspirat demà o demà passat. I que vosaltres ho veieu.

Us deixo amb els Manel, un grup curiós que acabo de descobrir. Encara no diré que són uns cracks però van pel bon camí per arribar-hi.

Bon any 2oo9 a tothom!!!! ...o casi.