Gairebé dos mesos he estat sense actualitzar això. I jo volia que fos algo diari, o tant diari com fos possible. Estem ja a mitjans de juny i ja he acabat les classes. Ara toca fer recopilació d'apunts varis, acabar algún treball per entregar abans de l'examen, estudiar tant com sigui capaç, fer els exàmens i tornar cap a casa. Cap a CASA en majúscules. Cap a la vila de Martorell. Cap a la mateixa vila de Martorell que tant poques ganes tinc de veure. Per mi com si s'enfonsa sota les aigües del Llobregat per no sortir-ne mai més. Davant meu tinc dues fotos del Pont del Diable i una foto de la Facultat d'Història de Compostela l'any 1909. No sé quina de les dues em fa més gràcia i quina me'n fa menys. No tinc ganes de tornar però alhora em moro de ganes de fotre el camp d'aquí. Això ja s'ha podrit. Acabo de ferr-ne 31 i les coses segueixen igual de grisfoscgairebénegre que sempre. L'altre dia un bon amic em va dir que ja en tenia trenta i "pico", bona forma de dir-ho. Una bona amiga em diu que l'edat no és cosa d'anys sinó d'actitut. Una altra bona amiga segueix no agafant-me el telèfon quan la truco, ella sabrà. Segueixo perdent els matins entre apatia i desidia. Segueixo perdent les tardes entre laments i enyorança. Segueixo perdent les nits entre alcohol i nostàlgia. En poc més d'un mes seré a casa. En poc més d'un mes tornarà la vida de sempre, la meravellosa i fantàstica vida de sempre. Tu al bus turístic o servint copes, tu treballant a un diari, tu fent pràctiques a Tv3, tu perduda i bojament enamorada del mateix capullo de sempre, tu a la cuina fent de jefe, tu sent el jefe i arreglant la casa mica en mica, tu no fotent res més que anar a la platja perquè t'ho has guanyat sobradament... i jo fent el gilipolles com sempre. Necessito fer algo amb la meva vida, però algo amb una mica de sentit. Necessito trobar el meu lloc al món i si fa falta me n'aniré a Alaska amb un fusell i una cantimplora. Vull canviar el verb buscar pel verb trobar, vull canviar el verb desitjar pel verb tenir, vull canviar el verb lamentar pel verb gaudir... Crec que tinc un problema greu, un problema que fa anys que m'acompanya, un problema al que no sé posar solució. Sóc un desastre.
1 comentari:
gran text, Joan. "Jodidamente" ben expressat. Et desitjo sort, i que se t'acompleixin els desitjos, però això ja ho sabies. M'ha agradat això del fusell i la cantimplora. I això de veure'm anomenat anònimament, suposo que sóc el del diari. Ja em diràs qui és la de TV3, perquè hi coincidirà amb companys meus. Vols un consell? No t'aturis ara, Joan. Fes el que sigui: Alaska o on sigui, però no t'aturis...
I no ets un desastre.
Publica un comentari a l'entrada