"Reloj no marques las horas."

Ahir mirant el calendari vam veure que només queden tres setmanes per anar cap a terres catalanes a passar el Nadal i el Cap D'Any. Tant sols tres setmanes per preparar un examen i per fer un treball d'arqueologia. I encara no he estat capaç de trobar la professora al seu despatx per parlar del "susodicho" treball.

Vaig venir a Santiago totalment cagat. No sabia què em trobaria aquí ni si seria capaç de suportar la soledat. Algun dia vaig "postejar" que no hi havia motius per no fer-me tornar a casa el proper estiu. Doncs avuí penso que aquests dos mesos han passat volant i que només me'n queden set. I no vull tornar!!!! La llista de motius per quedar-me aquí no és massa llarga, però són bons motius, i alguns d'ells tornaran a Catalunya si fa o no fa quan em toqui tornar a mi.

Hi havia un bolero que en la tornada deia algo similar al títol d'aquest post. Jo porto alguns dies cantant-lo interiorment, tot i que no em sé la lletra. Tant de bo aquest "Séneca" no s'acabés mai.

Ara sopo i me'n vaig al cinema, que encara no s'ha acabat el festival.

Bona nit.

"Hollywood contra Franco."

Més cinema. Més Cineuropa. En aquesta ocasió cinema documental. Oriol Porta dirigeix 87 minuts de retalls sobre la imatge, potser seria millor dir les imatges, que va tenir la Meca del cinema sobre la Guerra Civil espanyola ("Spanish Civil War" en diuen ells, en anglès sona diferent, no?) i la dictadura posterior.

En un principi es donava una visió heroica dels lluitadors que s'enfrontaven als colpistes, ja fossin republicans espanyols o voluntaris internacionals; en aquest moment sembla ser que interessava aquesta imatge ja que el què feia perillar el món capitalista eren els feixismes, i Franco n'era un. Posteriorment, acabades les guerres a Espanya i a Europa, les potències occidentals van passar a considerar que el perill era el comunisme, i per tant Franco passava a ser un important aliat per ells ja que es considerava a si mateix "El Adalid contra el comunismo" i que Espanya era un territori propici per omplir de bases nordamericanes; això va fer que canviés la visió que es tenia de tots aquells que havien anat a lluitar a Espanya i es passés a considerar-los com a comunistes i/o antidemòcrates, es va començar la caça de bruixes contra cineastes i guionistes, se'ls va exilar laboralment i es van fer films on es tractava els milicians i els brigadistes internacionals com a oportunistes que no saben ni on són ni per què lluiten. Fins i tot es va arribar al punt de canviar diàlegs o escenes per petició del propi Franco. Pot ser que aquest paio baixet i "tontet" tingués poder com per provocar això?

Al documental hi surten l'actriu Susan Sarandon, els guionistes Arthur Laurents i Walter Bernstein, els historiadors del cinema Patrick McGillian i Román Gubern (que gran és aquest home!) i, com a fil conductor del film, apareix la figura del guionista, membre de la Brigada Lincoln i acusat entre "els 10 de Hollywood", Alvah Bessie. Un detall important és que part dels comentaris del documental són en català, i això mola bastant quan ets a Santiago i veus que tothom ha de llegir els subtítols i tu no.

Després de la projecció uns minuts departint amb el director i sentint-lo parlar la llengua de Cervantes, veient que un no té el pitjor castellà que es pot tenir, que n'hi ha de pitjors, i veient també que la preocupació catalana pel finançament de les coses i l'economia segueix tant vigent com sempre ja que la majoria de paraules d'aquesta xerrada van girant en torn al costos de producció, a la dificultat de trobar productora i ditribuidora i a l'alt preu dels drets d'imatge per poder projectar fragments de films americans.

Estic segur que en no gaire temps aquesta serà una projecció obligada a moltes facultats catalanes, com a mínim, i a certs programes de Tv3 tipus "Segle XX" o altres per l'estil.

Bona tarda.

Cants de sirena a la fàbrica de xocolata.

Si és dijous 27 de novembre i ets a Vigo és que vas al concert dels Antònia Font a "La Fábrica de Chocolate Club". Un local acollidor com els que més, uns 15-20 metres de llarg per uns 5 metres d'amplada. Unes 200 persones com a públic, nosaltres quatre a primera fila, com les bones "groupies", fent-nos veure. El concert resulta genial, tenim els Antònia a un parell de metres, si allarguem la mà els podem tocar. Només un "borrón" en aquesta gran vetllada, no toquen "Viure sense tu", no ho entenc. Després parlant amb en Pau Debon em diu que no les poden tocar totes. Home!!!! No les estic demanant totes, estic demanant "La Cançó", però en fi, en termes generals un gran concert.

Menció especial es mereix el bar on sopem abans del concert. Un local amb decoració anys 50; amb taules, cadires, mampares i màquines de tabac pròpies d'èpoques passades. En qualsevol moment entra un "Señorito" gallec i aixecant la mà crida "¡¡¡Viva España!!!" Amanida, bistec amb patates i cap al concert.

Després tornem cap al camp base, cap a Santiago. Volem anar a l'Avante, com hem fet les darreres nits. Tot i que és dijous i que sabem que estarà a reventar ens hi dirigim directament. Efectivament, la cosa està que no s'hi pot entrar, al carrer la pila de gent de tots els dijous i dissabtes. Entrem, fem la birra de rigor, jo faig el peta que porto dos dies esperant (ahir no vaig poder fer-lo per ser un "ocell" i deixar-me lo més important a casa), i en poca estona fa acte de presència el vell amic "Blancusso", també anomenat baixada de tensió. Mira que feia temps que no ens trobàvem!! Mareig, palidesa de cara, vista borrosa sobre fons blanc, caminar "dando tumbos", sortir al carrer, seure a terra prenent la fresca i assaborir la medicina salvadora que em porta un àngel. Que gran és la Coca-Cola en aquests moments!!!

De moment la dinàmica està sent força positiva, però potser hauré de parar-me a pensar si és el què més falta em fa en aquests moments. "Por lo pronto" crec que avuí hi tornarem, jeje!!, però passant abans pel San Clemente, que sempre et fa veure les coses d'una altra manera.

Bona tarda.

Elsa Sánchez de Oesterheld.

Ahir vam anar a una xerrada, organitzada per la "Vicepresidencia da Igualdade e do Benestar" de la "Xunta de Galicia", amb l'àvia de la Plaza de Mayo Elsa Sánchez de Oesterheld. Una senyora a qui li van matar el marit i les quatre filles durant la dictadura argentina de finals dels 70. La presentació la va fer l'escriptor gallec Manuel Rivas, que per qui no el conegui diré que és l'autor del relat "A lingua das bolboretas" (La lengua de las mariposas), en el qual es van basar per fer la película del mateix nom. Un autèntic "peliculón"!!!

La xerrada en qüestió no va ser més, ni menys, que una senyora de 83 anys que explica al públic assistent ("a grosso modo" unes 400 persones) la seva forma de veure la vida i de encarar unes experiències tant terribles com les que ella va viure sense odi ni rancúnia, i tot el que va venir després, la recerca dels parents morts i desapareguts, els fills o nets entregats a famílies afectes al règim, les manifestacions, les tristeses i les alegries, etc.

En definitiva, una senyora amb una esperança, una alegria i un sentit de l'humor que ja voldriem tenir molts tot i ser bastant més joves que ella. Els aplaudiments van ser eterns, les llàgrimes d'emoció davant el relat van saltar aquí i allà, el silenci durant el seu parlament es podia sentir al paladar i la presència a la sala de familiars llunyans, d'aquí de Galícia, o d'un dels seus nets retrobats va ser novament emocionant.

Fa unes setmanes va estar en aquest cicle de xerrades en Jordi Pujol, ahir Elsa de Oesterheld i la setmana vinent serà el torn del "Súperjutge" Baltasar Garzón. Vaja un joc de contrastos! Però sigui com sigui no deixen de ser personatges interessants per obrir una mica la ment de qui els escolta, s'estigui d'acord o no amb les seves opinions.

Son.

Quan tornes a casa a les 4 i pico de la matinada d'un dijous et plantejes moltes coses. I si ho fas amb "la papa" més encara. M'agradaria extendre'm una mica més i exposar aquí la pila de coses que m'estan passant pel cap ara mateix, que són moltes, però en sóc totalement incapaç.

Bona nit a tothom.

"Die Welle".

Divendres 28 de novembre s'estrena als cinemes espanyols la peli "Die Welle" (La Ola). Jo, per sort meva, l'he pogut veure al festival de cinema d'autor Cineuropa que fan tots els novembres a la capital gallega de Santiago de Compostela. Realment aconsellable tot i la imatge de peli per adolescents que es pot extreure del tràiler. Un institut alemany, un projecte de treball sobre els diferents règims polítics, un professor fora del comú, uns alumnes amb les seves virtuts i els seus defectes, amistat, família, amor, respecte, disciplina, gelos, enveja, soledat... La pregunta posterior és: Podria tornar a passar??? Qui hagi vist la peli "El Experimento" es pot imaginar una mica per on van els trets; tot això d'un experiment que es comença sabent que només és això, un estudi sobre el comportament humà, i que no se sap com ni quan pot acabar. Lo més fort de tot arriba quan et documentes una miqueta i descobreixes que tot això es basa en uns fets ocorreguts l'any 1967 en un institut nordamericà i en un llibre posterior de Morton Rhue que va arribar a best-seller i que actualment és de lectura obligatòria a molts institus alemanys. Lo trist és que això no passi a altres països ja que, tot i parlar de nazisme, els comportaments i les mentalitats són molt similars en totes les societats capitalistes occidentals.

Bona tarda.

I després es queixaran.

Avuí tornant de classe m'he trobat aquest paperet tirat pel carrer. 300€ el carnet sencer!!! ...amb pràctiques i tot!!! ..."¡¡¡que fuerte me parece!!!" I després encara vindran els gallecs a queixar-se dient que a catalunya som rics. Potser ho som ( jo crec que no) però el carnet de conduir val com a mínim tres vegades més que això. Ja m'explicaran a mi d'on surt aquesta diferència de preu si diuen que la major part d'ell és culpa de la gasolina. Però la gasolina no val el mateix a Catalunya que a Galícia?

En fi, bona tarda.

Ruxe Ruxe.

Dijous 20 de novembre, 22h, Praza de Mazarelos, a tocar de les facultats de Filosofia i "Xeografia e Historia", concert en commemoració del 20è aniversari del col·lectiu "Galiza Nova" (com ara les JERC però del BNG), aprofitant el dia també es celebra el 33è aniversari de la mort del "Tío Paco", a l'escenari Ruxe Ruxe, un grup de rock gallec força interessant. Potser van ser les birres, potser va ser que era dijous, que és com dir que és cap de setmana, potser va ser la marihuana, potser va ser la companyia, o potser va ser una barreja de tot això, la qüestió és que el concert va estar molt bé i els Ruxe Ruxe aquests van entrar directament al meu "repertori" musical. La veritat és que aquest grup no es diferencia gaire d'altres ja coneguts, provinents molts ells de les terres on es parla "Euskara", però aquests "solos" de flauta o gaita a mitja cançó li donen un toc exòtic que em va resultar genial. Deixant apart que entenc força més d'aquestes lletres que de les altres. Bé aquí us deixo una cançoneta a mode d'exemple.



Els que habitualment feu vida amb mi ja anireu escoltant la resta del repertori de la banda galega.
Au, molt bon dia!

Exigència.

M'he adonat que ja vaig acostumant-me a això. I com ho sé? Doncs perquè ja hi ha certes tapes que em semblen pobres. Hi ha un dit que diu algo similar a que quan menges pastís habitualment costa més adaptar-se a menjar pa amb oli, o algo així. Doncs a mi em passa el mateix, quan ja has trobat els llocs on pel preu de tres canyes acabes sopant bo i variat vas a un altre bar i et posen una tapa a base de patates chips i pizza reescalfada, i t'emportes la sensació que podria estar molt millor. L'exigència va en augment, i això no sé si és bo o dolent. Si sóc sincer haig de dir que el bar on ens van servir les patates chips també està força bé. L'altre dia hi vam anar fora d'hora de tapes, la Marta (evidentment, ja que el cambrer era noi) va preguntar posant cara de pena si hi havia tapa i ens van dir que no, però al cap d'una estona va aparèixer el tio amb un plat ple de patates fregides, ous ferrats i pa. Força bé, no?

Bon dia.

Vigo.

Un altre cap de setmana i una altra excursió. En aquesta ocasió busquem un mirador que es veu que hi ha en una muntanya propera a Vigo. "La Caseta de nosequè". Passem pel costat del trencall però no el veiem. Acabem a la ciutat de Vigo, girem cua i tornem cap on hem vingut, per collons els nostres!! Si anem al mirador és que anem al mirador. Això sí, o els gallecs no coneixen la seva terra o quan veuen una matrícula de Barcelona es dediquen a indicar amb el cul. No sé. Però després de preguntar a una gasolinera, a una senyora en un bar, a una família una mica tipus "Milagro de P. Tinto", a una caserna de la Guàrdia Civil, a una senyora que fa de jardinera, a una espècie de bar-centre excursionista, a una senyora que crida pels carrers i a uns "canteros" força cepats aconseguim que ens indiquin per on arribar al mirador. El lloc en qüestió acaba resultant una mica trist, no hi ha gaire cosa, una caseta feta de quatre parets un sostre i res més i una espècie de tauleta que ens informa del què veiem cap els quatre punts cardinals. La vista és molt extensa per totes bandes però no és excessivament maca, tenim un aeroport davant dels morros, només hi salvo les Illes Cíes que es veuen molt al fons. Ens fotem els bocates, caminem una mica més per fer un "pic" que hi ha al costat, patim una mica de fred i de vent i cap al cotxe. Per la tarda fem una visita llampec a Vigo on tant sols passejem una mica pels carrers (una mica deixats) del centre i ens dediquem a fer fotos al, i des del, "Parque do Castro". Símbols franquistes, arbres, llums i hombres, postes de sol, la Ria, un altre cop les Cíes,... Tornem a ser al cotxe, 35 minuts de viatge, 7€ de peatge, jo al volant, la resta intentant fer veure que no dorm i a Santiago que falta gent. Després, per sopar, l'asumpte del vi reomplert i el vi gran reserva, però no ho explicaré per si les mosques.

Bon dia.

Minut de silenci.

Avuí dia 24 de novembre fa 17 anys que ens va deixar un dels mites més grans de la música de la segona meitat del segle XX, Freddie Mercury. A qui no li agradi Queen o, com a mínim, alguna de les seves cançons que aixequi la mà. Aquí teniu una de les que més m'agrada. Potser no és la millor però en algunes ocasions m'ha fet prèmer el botó "repeat" de l'equip de música.

Vaig a dormir que ja va sent hora. Bona nit.

Dissabte a casa.

-A veure si fas alguna excursió i després ens ensenyes algún lloc maco.

-A veure si fem alguna excursió, només m'ho heu de dir.

-Ok, ja et direm algo.

-...

-...

Bona tarda.

Qui pogués!

Que fàcil és fer un post amb això del "cortar-pegar" quan no tens ganes d'escriure. Aquí us deixo una cançoneta d'aquest altre geni de la música i del teatre. Albert Pla, "El bar de la esquina".

Jo vull una història com la de la cançó!!!

Bona tarda de divendres.

A Catalunya no es podria fer?

No entenc com a Catalunya no et poden donar algún detallet quan demanes algo al bar. Es que hasta costa que et posin unes olivetes! Viure a Santiago et dóna una sorpresa a cada dia que passa, a cada bar o "mesón" que visites. Quan et penses que has trobat la tapa perfecta, quan creus que millor que allò ja no pots trobar res, vas i et trobes amb coses com aquestes de la foto. Bar San Clemente. Et posen les tapes "cutres" de rigor (ara ja qualsevol cosa senzilla em sembla cutre, que fort!) i et pregunten si vols arròs o ensaladilla o "guiso de calamar" i te'n porten un platet individual. Ostres! Amb un platet del "guiso" aquest (veure foto) la tapa d'acompanyament, a la imatge musclos i empanada, i el que et prenguis en algún altre bar ja has sopat, i tot banyat amb dos o tres canyes! Per sort em vaig pesar ahir i segueixo en els 63kg dels últims anys, la cosa ni puja ni baixa.

Pot ser que em falti algo per sentir-me al paradís? Jo crec que sí, "a bote pronto" sabria dir un parell de coses. Jo sempre trobant pegues a les coses! En fi.

Bona tarda.

"Anta de Axeitos."

Després de passar el matí al Castro de Baroña i de dinar entre arbres i humitat, departint amb un gat molt simpàtic, vaig seguir la carretera cap a Corrubedo amb intenció d'anar alguns segles més enrere, concretament al voltant de l'any 3800 A.C. La intenció era trobar el monument funerari megalític (del grec "mega"-gran i "litos"-pedra) "A Pedra do Mouro" també anomenat Anta, o Dòlmen, de Axeitos.

El que la majoria de gent entén per un dòlmen acostuma a ser un seguit de pedres posades en posició vertical amb una pedra bastant més gran fent la funció de sostre. No està malament saber això, ja és bastant més del que jo sé dir sobre les forces electromagnètiques, per posar un exemple qualsevol. Jo, com a estudiant d'Història, es suposa que n'haig de saber algunes coses més.

Que estaven fets a mà, que la seva funció era la d'enterrament col·lectiu de certa gent amb poder en les societats de lèpoca, que apart de l'estructura per tothom coneguda també hi havia un passadís, que normalment no era recte, abans d'arribar a la tomba, que les parets del passadís i de la tomba acostumaven a estar decorades amb gravats i pintures, que els cossos anaven acompanyats de tantes riqueses com es podia (arrecades, collarets, armes, ceràmica,...) i que tota l'estructura estava coberta per un túmul de terra circundat amb un cercle de pedres.

El dòlmen actual només surt a la superfície després de l'acció del temps i l'erosió. El recinte és força maco, un pàrking per autobusos, un parc ben vallat i delimitat, arbres i vegetació, alguns bancs i al bell mig les pedres apilades en un equilibri bastant estrany d'entendre.

En termes generals es pot dir que està força ben conservat i habilitat per les visites, cosa que, comparant amb la situació habitual dels jaciments arqueològics a Espanya, ja és bastant. Una horeta de visita, unes fotos, un peta assegut al banc que hi ha just al davant de la "porta" del dòlmen, un pare amb la seva filla que passen per allà i s'ho miren, una trucada cap a Catalunya que no és contestada, alguna foto més i cap a casa.

Bona tarda.

Castanyades gallegues.

Ahir hi havia un "Magosto" a la "Praza do Irmán Gómez". Això del "Magosto" és una torrada de castanyes organitzada per un col·lectiu qualsevol on apart de les citades castanyes també es serveix caldo ben calent (ahir n'hi havia per a carnívors i per a vegans) i cervesa o vi o licor cafè. Les castanyes i el caldo són "de balde", es a dir, gratis, que no està malament. Imagineu una plaça més aviat tancada en ple centre de la ciutat, amb una residència estudiantil i un menjador econòmic per perímetre, prop d'un centenar de punkis, un altre centenar d'estudiants (alguns d'ells compleixen els dos requisits) i una desena de gossos pululant d'aquí cap allà, tots plegats fumant porros pels descosits i escoltant música variada o gaites tocant sons tradicionals gallecs. Hi ha gent que no es sentiria gaire a gust en un ambient així, jo, la veritat, m'hi sento de puta mare, m'hi podria passar una nit i una altra si no fos pel fred que comença a imaginar-se per aquestes latituds.

Bona tarda.

"Gominolas."

Dissabte nit. Bar "O Curruncho". A la taula de costat un alemany/suec/austríac borratxo amb rastes que no para de xiular i cantar i saltar i ballar, està totalment en el seu element. Demanes un parell de canyes i et posen aquesta tapa. Quina cosa tant curiosa! Cocacoles, plàtans i maduixetes de tots colors. Però als bars no acostumen a posar coses salades per fer venir més ganes de beure als clients?

Vaig a classe. Bona dia.

"Castro de Baroña."

Ahir era dissabte i jo no em volia avorrir. Vaig decidir anar a fer alguna de les visites que haig de fer, tant per poder fer el treball d'arqueologia com per interès personal. Ja que estic a Galícia no estaria malament conèixer les riqueses culturals d'aquest país, no? De moment les sortides que he fet han estat totes via Noia, totes cap a l'oest, com si a l'est de Santiago no hi hagués res, tot arribarà.

La d'ahir va ser al Castro de Baroña, prop de Porto do Son. Jo no sóc un entès en aquestes èpoques però així aproximadament podria dir que un Castro és un poblet celta, on hi vivien no gaires més de 100 persones, envoltat per una muralla i amb diverses "cases" al seu interior de les cuals només se'n conserva part dels murs de pedra ja que la coberta es creu que era de matèria vegetal i no ha arribat als nostres dies.

Es dedicaven, bàsicament, a la recolecció de moluscs, a la petita ramaderia i al comerç amb gent de llocs tant distants com els Tartesos del sud de la Península o els pobles del nord d'Europa. Després de caminar menys de cinc minuts per entre boscos espessos et trobes amb una petita península de terra rocallosa, amb la seva fossa i la seva muralla corresponents, on van decidir anar a viure els gallecs del segle I a.C.

Platja a l'esquerra, penya segats a la dreta, mar a la resta del perímetre. Si t'intentes imaginar com vivia aquesta gent entens la munió de llegendes i històries que s'expliquen per aquí on les "Meigas" o els esperits del bosc o els morts condemnats en són els protagonistes. Pluja, boscos, mar, cels estrellats, paratges idíl·lics...

Tot això devia de fer-los tenir una visió força curiosa del món, força diferent de la nostra. Un temps força interessant per viure-hi dirien alguns, però segur que no pensen en el fred o en la falta de raspalls de dents. Vaig passar tot el matí recorrent el castro d'un cantó a l'altre, de dalt a baix, vaig fer fotos del tort i del dret i després vaig dinar pa bimbo amb fuet enmig dels boscos humits amb l'única companyia d'un gat molt simpàtic alhora que desconfiat, a saber la de "perrerías" que li hauran fet.

Després de dinar vaig anar a fer una altra visita, vaig anar uns 3mil i pico anys més enrere encara, però això ja ho explicaré en un altre moment.

Bona tarda.

"Apunta un cero."

Quin peliculón! Mare meva! M'ha donat per pensar-hi i m'he posat a veure escenes al Youtube. Que bons! Grans directors i grans actors, tots ells, Jeff Bridges, John Goodman, Julianne Moore, Steve Buscemi i, sobretot, John Turturro, vaja crack! -¡Nadie le toca los huevos a Jesús!- senzillament genial! Només de veure aquests moments ja em venen ganes de tornar-la a veure. Au, a gaudir del bon cinema.

Bon cap de setmana.

Tornem-hi.

Espero que arribi aviat el dia en el que la pluja ja no sigui un tema recorrent en els meus posts, això voldrà dir que m'estaré "asantiagando" i que la pluja ja no serà algo anormal en la meva vida. Fins llavors em segueix sorprenent aquest no parar de caure aigua. Amb raó el color que predomina en aquest país és el verd, però no el verd del garraf que segons com el miris sembla groc, sinó un verd fosc i intens que el pots gairebé olorar. Pluja, pluja i més pluja!!!

Lligant una mica amb el tema de la pluja, l'altre dia estava mirant "La Galega", una espècie de TV3 però bastant més cutre (aquesta opinió no és meva, m'ho han dit els propis gallecs), i vaig veure un programa on un paio s'acompanya d'algún gallec famós i passegen per la seva ciutat, alhora que parlen dels records d'infància i joventut que els passen pel cap al recórrer aquest carrer o aquella plaça. La veritat és que la cara del paio em resultava coneguda però no sabria dir on l'havia vist. En acabar el programa vaig llegir els crèdits i vaig veure que el presentador es diu Antón Reixa, i resulta que és el mateix Antón Reixa que a finals dels 80 i durant els 90 va integrar les bandes de música "Os Resentidos" i "Nación Reixa" i va colaborar assíduament amb els "Siniestro Total".

Actualment la seva pinta és bastant més formal alhora que volimunosa i sembla ser que és director de cine, creador multimèdia i escriptor. Jo d'això en dic reciclar-se. Potser us preguntareu quina relació té aquest tio amb la pluja. O potser no. No ho sé. Però jo crec que el títol de la seva cançó més coneguda ("Galicia Caníbal" 1986) tenia algo a veure amb la pluja o la falta d'ella, i crec que ho feia servir de símbol a l'hora d'explicar la situació de la Galícia d'aquells moments. Mirant el video potser s'acaba d'entendre tot. Aquí el teniu:

Bona nit.

9 dies després.

Va començar a ploure un 27 d'octubre. I fins ahir a la nit no va parar. Això fan 9 dies, 9 dies seguits. L'últim cop que jo vaig viure una pluja similar es perd entre els records d'infància. Aquest matí m'he llevat i he encès l'ordinador (com cada dia) per posar la ràdio (també com cada dia) i he sentit la notícia del dia: Obama president. Potser ha tingut algo a veure el resultat de les eleccions nordamericanes amb l'aturada de la pluja? Potser haig d'interpretar aquests 9 dies com una espècie de "jornada de reflexió" que s'ha pres la mare natura? Crec que la resposta a ambdues qüestions es no, un NO rotund, però de tant en tant mola deixar volar la imaginació. O no? Jo acostumo a perdre'm de tant imaginar, sempre reflexionant en com serà el futur; com podria haver estat el present d'haver acuat de forma diferent aquesta o aquella altra vegada; com reaccionarà tal persona si li dic una cosa o una altra, o si no li dic res; què estarà fent o pensant tal altra en aquest precís moment... Sempre imaginant! I mai m'ha servit per una puta merda! Pensant-hi fredament reconec que no s'ha de fer gaire cas a les tonteries que diu la gent com jo, que se'ls ha de dir que sí com als tontos i que amb això ja estaran contents, i em sembla que és el que faré jo amb mi mateix, donar-me la raó per fer-me callar. La veritat és que no sé si tot això ho dic per culpa de la pluja, de l'Obama (d'aquí a un temps aquest nom no ens farà sentir el mateix que ara) o del llibre que tinc ara mateix a les meves mans, "El Amor Dura Tres Años" del Beigbeder. Ara, que jo em pregunto una cosa, si l'amor dura tres anys què fa tanta gent aguantant-se quan ja en fa quatre, o cinc, o vuit, o deu, o...?

"La vida es una sitcom: una sucesión de escenas que se desarrollan siempre en los mismos decorados, con más o menos los mismos personajes, y de la que uno espera los siguientes capítulos con una impaciencia teñida de embrutecimiento."

"Estar solo se ha convertido en una enfermedad vergonzosa. ¿Por qué todo el mundo huye de la soledad? Porque obliga a pensar. En nuestros días, Descartes ya no escribiría -Pienso, luego existo-. Diría: -Estoy solo, luego pienso-."

Bona tarda.

"Operación nécora."

Divendres 31 d'octubre. Santiago de Compostela, zona nova, bar "O Avión". -Por favor, una estrella y una caña- Anem a la taula a seure, esperem la tapa corresponent. I quan apareix la senyora del bar amb un plat a la mà no podem amagar la nostra sorpresa. Un plat amb dos llesquetes de pa amb formatge i pernil i dos éssers vermellosos que ens miren directament als ulls. Menjar-se'ls és força complicat però estan bons de collons, es tracta de desmembrar-los i de xuclar tot el que es pugui després d'haver matxacat el cap/cos. Segons em diuen posteriorment sen diuen "nécoras". Com aquella operació antidroga que va tenir lloc a Arousa a finals dels 80 o principis dels 90, crec que va ser la detenció d'un tal Oubiña i tota la seva banda, grans traficants de cocaïna. Els bars de la llista ja són cinc o sis, com per fotre's un tiberi de cal Déu.

Bé, jo me'n vaig a classe, Història Moderna de Galícia, no està mal però tampoc és res de l'altre món. Aquí us deixo la foto corresponent.

Bona tarda.

A "La Fi del Món" també hi plou.

Dissabte 1 de novembre, dia de Tots Sants, em llevo relativament d'hora i em disposo a passar a buscar els companys de viatge i fer via cap a Fisterra, "La Fi del Món". Segons m'han dit uns dies abans els companys de pis, si surts de Santiago hi ha una hora fins on sigui que vulguis anar. Que vols anar a A Corunya: 1 hora; que vols anar a Pontevedra: 1 hora; que vols anar a Lugo: també 1 hora; que vols anar a Fisterra: una altra hora... Doncs resulta que fins al punt més occidental d'Europa hi ha més d'una hora, gairebé dues, però tenint en compte que la carretera és gairebé tota d'un sol carril per banda i que els gallecs condueixen molt lent (excepte quan es troben un pas de peatons, llavors sembla que els hi agafin tots els mals i no saben què és el pedal de fre).

Arribem al far i se'ns fot a ploure, talment com si "el Senyor de l'Aixeta" ens estés esperant. Per sort aquest temps ajuda a espantar la gent i ens permet estar gairebé sols per disfrutar de les vistes, del paisatge i de la magia del lloc i del moment. Mirar un horitzó que no s'acaba sentint com les gotes d'aigua se't claven a la cara és algo que no té preu. És del tot recomanable.

Veure les restes de mitjons cremats i gaiatos i botes abandonats per alguna extranya promesa en acabar El Camí és algo que et fa pensar en els motius que té cadascú que decideix emprendre un periple tant llarg i esgotador.

Per un moment sembla que un raig de sol s'escola per entre els núvols i ens il·lumina directament com un focus apunta al presentador dels noticiaris; jo, en sentir la calor a la cara, penso que el destí m'està donant alguna senyal, que m'està dient que Galícia em depara moltes sorpreses. Potser segueixo sent el mateix somniador romàntic de sempre. No estem gaire estona allà, hi fa fred, hi plou, el vent fa inviable obrir el paraigües...

Ens fem les quatre fotos de rigor per poder demostrar que hem passat per allà, veiem dofins saltant entre les herbes i botes de bronze sobre les roques, ens prometem tornar-hi a anar un altre dia que el temps ens permeti qudar-nos-hi fins que el sol s'amagui i anem, més corrent que caminant, cap al cotxe, que ja comencem a tenir gana.

Uns minuts de cotxe, caldo gallego pels tres, vedella per dos, dorada per mi, pastís de formatge, digestió pesada, jo al volant, Albert més adormit que despert, Marta desperta però també amb ganes de dormir, alguna petita conversa, alguna foto, -Mira quina platja més maca!!-, cementiris plens com un concert dels U2, -Joder aquests gallecs!! que lents que van!!-, Santiago és la següent cap a la dreta, "centro cidade" i un altre cop a casa.

Bona nit.