A "La Fi del Món" també hi plou.

Dissabte 1 de novembre, dia de Tots Sants, em llevo relativament d'hora i em disposo a passar a buscar els companys de viatge i fer via cap a Fisterra, "La Fi del Món". Segons m'han dit uns dies abans els companys de pis, si surts de Santiago hi ha una hora fins on sigui que vulguis anar. Que vols anar a A Corunya: 1 hora; que vols anar a Pontevedra: 1 hora; que vols anar a Lugo: també 1 hora; que vols anar a Fisterra: una altra hora... Doncs resulta que fins al punt més occidental d'Europa hi ha més d'una hora, gairebé dues, però tenint en compte que la carretera és gairebé tota d'un sol carril per banda i que els gallecs condueixen molt lent (excepte quan es troben un pas de peatons, llavors sembla que els hi agafin tots els mals i no saben què és el pedal de fre).

Arribem al far i se'ns fot a ploure, talment com si "el Senyor de l'Aixeta" ens estés esperant. Per sort aquest temps ajuda a espantar la gent i ens permet estar gairebé sols per disfrutar de les vistes, del paisatge i de la magia del lloc i del moment. Mirar un horitzó que no s'acaba sentint com les gotes d'aigua se't claven a la cara és algo que no té preu. És del tot recomanable.

Veure les restes de mitjons cremats i gaiatos i botes abandonats per alguna extranya promesa en acabar El Camí és algo que et fa pensar en els motius que té cadascú que decideix emprendre un periple tant llarg i esgotador.

Per un moment sembla que un raig de sol s'escola per entre els núvols i ens il·lumina directament com un focus apunta al presentador dels noticiaris; jo, en sentir la calor a la cara, penso que el destí m'està donant alguna senyal, que m'està dient que Galícia em depara moltes sorpreses. Potser segueixo sent el mateix somniador romàntic de sempre. No estem gaire estona allà, hi fa fred, hi plou, el vent fa inviable obrir el paraigües...

Ens fem les quatre fotos de rigor per poder demostrar que hem passat per allà, veiem dofins saltant entre les herbes i botes de bronze sobre les roques, ens prometem tornar-hi a anar un altre dia que el temps ens permeti qudar-nos-hi fins que el sol s'amagui i anem, més corrent que caminant, cap al cotxe, que ja comencem a tenir gana.

Uns minuts de cotxe, caldo gallego pels tres, vedella per dos, dorada per mi, pastís de formatge, digestió pesada, jo al volant, Albert més adormit que despert, Marta desperta però també amb ganes de dormir, alguna petita conversa, alguna foto, -Mira quina platja més maca!!-, cementiris plens com un concert dels U2, -Joder aquests gallecs!! que lents que van!!-, Santiago és la següent cap a la dreta, "centro cidade" i un altre cop a casa.

Bona nit.